Situat entre Asia i Europa, sorgit d'entre els deserts freds del Karakum i de Narim per l'est i pel nord, de les estepes i les muntanyes del Caucas per l'oest, i de les selves temperades i la serralada de l'Elburz pel Sud, acollint cultures mil-lenàries, testimoni de creuaments de pobles i païssos, el Mar Caspi ens apareix com una taca blava en mig del no res. Alimentat per un riu que és símbol de tot un país, el Volga, aquest inmens llac no té sortida, però els esdeveniments que hi han passat i que segurament hi passaran el fan estranyament encissador i misteriós. Massa vegades maltractat pels humans, el Mar Caspi es reivindica com escenari de naturalesa i convivència entre els pobles que l'envolten.
La salinitat mitjana del conjunt de la Mar Càspia se situa al voltant del 12 o el 13%, unes tres vegades inferior a la de l'aigua marina pròpiament dita. A partir del relleu del seu fons, la mar Càspia es pot dividir en tres parts ben diferents per les seves característiques naturals. La part septentrional es caracteritza per la poca fondària i l'aigua marcadament dolça, ja que és aquí on se situa l'estuari del Volga, que hi aboca el 75% de totes les aportacions d'aigua que arriben a la mar càspia. Les parts central i meridional són de força fondària i queden separades per un llindar de profunditats relativament menors cap a la latitud de la península d'Apxeron, a l'Azerbaidjan.
EL NIVELL DE L'AIGUA
El Mar Caspi és una conca endorreica situada sota el nivell del mar, sense sortida formada en el Pleistocé fa uns cinc milions d'anys, de seguida els cintífics es van adonar que era el llac més gran del món. Estudis geomorfológics i hidrològics demostren que el Mar caspi ha tingut diferents nivells al llarg de la seva història. A l'era post-terciària, la mar Càspia experimentà un fort endolciment, i va canviar de volum diverses vegades. Hi van haver períodes en que la seva àrea era menys de la meitat de l'actual, i altres, en que la doblava. Sembla que, per dues vegades, en temps postterciaris o cuaternaris (2,5 milions d'anys fins l'actualitat), el nivell de la mar Càspia era tant alt que es comunicava amb el Mar Negre a través del que avui són les valls del riu Kuma i Manitx, una depressió tectònica que separa el preCaucas de les planes de l'Est d'Europa. Actualment hi si ens fixem en el gràfic d'aquesta sèrie de 160 anys veiem moltes fluctuacions, però finalment el 2004 s'estabilitza i torna al nivell de -26m.
Una part molt peculiar de la mar Càspia és el golf del gara Bogaz, a les costes de Turkmenistan, sovint considerada la massa d'aigua sulfatada més gran del món, aquest está comunicat amb la mar Càspia per un petit estret. Aquest golf té una profunditat màxima de 3,5 m, i quan el Caspi augmenta el seu nivell d'aigues, aquestes inunden l'estret, formant així un golf. La superfície d'aquest és de 18.100 km2
Els anys setanta, quan el nivell de la Càspia va disminuir de manera significativa, va sorgir la idea de tancar l'estret que la comunicava amb el Kara Bogaz, per disminuir les pèrdues d'aigua per evaporació, però el cap de poc temps es va haver de demolir, ja que el descens progressiu del nivel del Gara Bogaz possava en perill l'existència d'aquesta massa d'aigua, i sobretot les seves riqueses minerals. Els darrers anys, el nivell de les aigues de la Mar Càspia s'han recuperat força, i així s'ha resolt el problema tot sol. Aquesta resclosa va romandre operativa entre el 1980 i el 1992. Els següents mapes ens mostren el comportament del golf mentre va existir la presa i el baix nivell del Caspi.
Font: Enciclopèdia Catalana i Nacions Unides
LA BAIXA SALINITAT DEL MAR CASPI
Recordem que la salinitat de la Mar Càspia se situal al voltant d'un 12 a 13% en el conjunt. Hi ha però, zones on la salinitat és molt alta, com el gol de Kara Bogaz, o molt baixa a la desenbocadura del Volga i tota la part N0rd.
Els colors clars ens indiquen poca salinitat, aquests coincideixen amb la part nord, mentre que els més foscos pertanyen a les parts més salines, concentrades a l'est, al golf de Kara Bogaz, i al sud.
Font: Nacions Unides (Progrma per la preservació del medi ambient, Mar Caspi)
L'OR NEGRE DEL CASPI
Un dels principals recursos del Mar Caspi és l'extracció de Petroli i Gas del seu subsol. Els germans Nobel, al segle XIX, van ésser els pioners al començar l'extracció davant de la costa de Baku, conretament a la peninsula d'Asperon. Ja des de de l'antiguitat es coneixia el comerç del líquid negre fins a la Xina per la ruta de la Seda, principalment es feia servir per utlitzar-lo com inflamable en assalts a ciutats o per cremar-lo en un llum. Actualment del Caspi surten diversos oleoductes, el més recent contruït fa un parell d'anys no exempt de tensions en tre les grans potències. Aquest oleoducte va des de Baku, passa per Geòrgia i busca el Mediterrani per Turquia la ciutat portuària de Ceyhan.
Aquest oleoducte ha estat contruït per diverses companyies occidentals, éssent les principals Bristish Petroleum (30% de participació en el projecte), la State Oil Company d'Azerbaidjan (25%), Chevron (9%) dels EE.UU, i una companyia petrolera Turca (TPAO), amb un 6%. La resta de les participants són de diferents paÏssos, Noruega, Japó i Itàlia. Rússia no li va fer gens de gràcia aquest oleoducte, ja que no hi participava, i és el aquesta zona del món s'ha convertit en un tauler d'escacs per a les potències mundials i regionals (Iran, Rússia, EE.UU, UE).
En el mapa anterior, fet per la Universitat de Texas, basant-se en un estudi del Country Analisys Briefs del govern dels Estats Units, reflecteix les principals canonades que surten desde tots els punts del mar, bàsicament cap Europa Occidental, no cal dir que la dependència dels païssos de l'Est i la majoria de païssos de l'Europa Occidental depenen energèticament de tercers païssos.
Climograma de Baku, la capital de l'Azerbaidjan, a la costa oest del Mar Caspi, podem observar que les precipitacions més importants són a la tardor i l'hivern assolint uns màxims de 30 litres el mes de Novembre, mentre que l'estació seca coincideix amb l'estiu. Les temperatures són baixes a l'hivern, sent el gener el mes més fred, amb una mitjana de menys de 5 graus. 
El següent climograma és el de Fort Shevtschenko, a la costa nord-est del Caspi, al Kazastan, ens mostra un clima continental amb uns hiverns molt freds (mitjana de gener, -23º!), i a l'estiu puja de mitjana fins als 25º, al juliol concretament. Les plujes i són bastant escasses, amb un total de 182 mm anuals assolits l'any 2007, plovent cada mes pràcticament el mateix (15 litres de mitjana). 
La precipitació a Krasnovodsk, que està situada a la costa est, enfront de Baku i la península d'Axpheron, és molt minsa, només de 131 mm l'any2007, sent l'estiu la època més seca, en aquesta zona els rigors dels deserts freds hi és ben patent, les temperatures són fredes a l'hivern, una mitjana al gener de 2.3º, mentre que al juliol assoleixen els nivells de fins a 27º de mitjana, tenin una amplitud tèrmica anual de 25.4º. L'estacionalitat, doncs, hi és ben marcada.
Al sud del Mar Caspi, concretament a la ciutat de Rasht, a la República Islàmica de l'Iran, trobem una forta diferència pel que fa al clima. Aquí les precipitacións hi són abundants, 1.351 mm l'any 2007, (la tardor és la època més plujosa, l'estiu, la més seca), les temperatures són una mica més suaus, el mes més baix de mitjana és el gener amb 6.3, mentre que a l'estiu 24.4 al juliol. Aquí tenim les selves temperades hircanianes, boscos que no han patit canvis importants des del terciari.
Mapa: El-laboració pròpia a partir de Google Earth
Partición del supercontinente Pangea II y creación del Océano de Tetis
